Què llig?

Joan Pla: Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building

Darrera novel·la publicada per Joan Pla, el conegut i prolífic autor de novel·les tan llegides pel públic juvenil com Mor una vida, es trenca un amor, Només la mar ens parlarà d'amor o La violinista de París... Però ara ha preferit escriure una novel·la negra, o criminal, gènere en què tampoc no és un principiant, perquè ja havía publicat anteriorment Un cadàver amanit amb xampany i Tots els noms d'Eva. En Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building Joan Pla s'endinsa en els tripijocs entre els polítics i els empresaris de les comarques de Castelló i la Plana per oferir-nos un panorama desolador d'un món que navega entre la immoralitat, la corrupció, el saqueig descarat dels recursos públics, el menyspreu del poble d'uns polítics que no tenen altre objectiu que enriquir-se, manar, manipular sense importar-los a qui trepitgen, a qui furten o a qui assassinen.
Una lectura molt recomanable per conéixer com és la nostra societat i com actuen aquest ramat d'impresentables que viuen del que ens furten.

L'elegia de les elegies

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                          Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra del records,
que tira bé:
                         m’ènterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                          tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs, I en moltes vies mortes
trens aturats.
                              Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
                         estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                                        I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                            Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari (1984)
Elegia de Vallvidrera, VIII